El 1971, la convocatòria de la primera conferència de Davos va representar simbòlicament (i en certa mesura també realment) l'inici de la gran ofensiva neoliberal contra les conquestes aconseguides pels pobles del món en el període posterior a 1945. Davos anava a ser el lloc de trobada dels poderosos del món -directors dels principals bancs i empreses, dirigents polítics, figures clau dels mitjans de comunicació- per a les seves consultes mútues, per crear la retòrica adequada i per coordinar estratègies.

A mitjans de la dècada passada semblava que tot els anava molt bé. Els règims del bloc soviètic havien quedat desmantellats i els moviments d'alliberament nacional històrics desacreditats o desintegrats. La retòrica del desenvolupament (per no parlar de la del socialisme) s'havia substituït a tot el planeta per la de la globalització, enfront de la qual, es deia, no hi havia cap alternativa. Els partits comunistes s'havien convertit en socialdemòcrates, i els partits socialdemòcrates defensaven ara un liberalisme de mercat que només empal.lidia comparat amb el què propugnaven els partits conservadors.

Les forces de Davos anaven endavant a tot drap; però de cop i volta alguna cosa es va interposar en el seu camí. L'Acord Multilateral sobre Inversions, debatut en màxim secret i que hauria deixat fora de la llei les legislacions nacionals que restringien l'activitat de les corporacions estrangeres, va quedar encallat el 1998, en part a causa de l'oposició francesa. L'any següent, a Seattle, una inesperada coalició d'ecologistes i dels sindicats nord-americans es va manifestar tan vigorosament contra el llançament d'una nova ronda de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) que aquesta no va poder dur-se a terme, i és d'assenyalar que els manifestants eren sobretot nord-americans. A aquesta li va seguir tot un seguit de manifestacions: Praga, Quebec, Niça, Gotemburg, Gènova... totes elles amb gran èxit.

I després va venir el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre el 2001: 15.000 persones arribades de tots els racons del planeta, de tot tipus d'organitzacions, que insistien que "un altre món és possible". La premsa del món occidental es mostrava escèptica, però la gent de Davos va començar a preocupar-se. Van decidir traslladar les seves trobades a llocs més segurs: Doha, als Emirats Àrabs Units, per a l’OMC; una remota localitat a les muntanyes de Canadà pel G8; i la ciutat de Nova York, en lloc del propi Davos, pel Fòrum Econòmic Mundial.

L'atac de l’11 de setembre li va venir bé a les forces de Davos. Les grans manifestacions, amb el seu risc de violència, semblaven veure’s amenaçades per l'acusació de terrorisme. La ben protegida trobada de l’OMC a Doha va rellançar les converses sobre el comerç mundial. Però ara, cinc mesos després, ve Porto Alegre II. Aquesta vegada es preveu que podrien assistir unes 50.000 persones, i la premsa mundial, exceptuant per descomptat la nord-americana, li està dedicant més atenció a Porto Alegre que a Davos.

És un bon moment per aturar-se a reflexionar. Amb quines forces comptava la coalició antiglobalització? La primera i principal és que mostrava una amplitud i profunditat en quant a suport popular a tot el món que deixa clar que en efecte hi ha una alternativa a l'agenda neoliberal de les forces de Davos. L’11 de setembre sembla haver frenat només momentàniament el moviment.

En segon lloc, aquesta coalició ha demostrat que la nova estratègia antisistèmica és factible. En què consisteix aquesta nova estratègia? L'esquerra mundial en les seves múltiples formes -partits comunistes i socialdemòcrates, moviments d'alliberament nacional- ha argumentat durant almenys un segle (circa 1870-1970) que l'única estratègia factible abastava dos elements clau: la creació d'una estructura organitzativa centralitzada, i apuntar com a primer objectiu la conquesta del poder per una o altra via. Aquests moviments prometien que, una vegada conquerit el poder de l'Estat, podrien canviar el món.

L'estratègia en qüestió semblava molt reeixida, en el sentit que, cap a la dècada de 1960, en la majoria dels països del món un o altre d'aquests tres tipus de moviment havia aconseguit fer-se amb el poder de l'Estat. No obstant això, s'havien mostrat manifestament incapaços de transformar el món, i això és el que va posar de manifest la revolució mundial de 1968, el fracàs de la Vella Esquerra en la transformació del món. Amb ella es van obrir 30 anys de debat i experimentació d'alternatives a l'estratègia, que es jutjava fracassada, orientada a la conquesta de l'Estat. Porto Alegre representa la posada en vigor d'una alternativa: no existeix una estructura centralitzada, ans al contrari; es tracta d'una coalició laxa de moviments transnacionals, nacionals i locals, amb múltiples prioritats, unides principalment en la seva oposició a l'ordre mundial neoliberal; i aquests moviments, en la seva majoria, no pretenen la conquesta del poder, o en tot cas no la consideren més que com una tàctica entre unes altres, i no la més important.

Això, en quant a la força de Porto Alegre; pel que fa a la seva debilitat, resulta ser la mateixa: la falta de centralizació pot fer difícil la coordinació de tàctiques en les batalles més difícils que estan per lliurar-se, i hauríem de comprovar encara la tolerància cap a les prioritats dels altres entre els molts interessos representats allà.

I si la conquesta del poder de l'Estat no és el principal objectiu, aleshores què és? Fins ara, les forces de Porto Alegre han emprès abans que res batalles defensives, posant un fre a les forces de Davos en el desenvolupament de la seva agenda. És alguna cosa sens dubte important, útil, i amb major èxit del que molts haurien previst fa uns anys. Però això començarà aviat a semblar insuficient; haurà d'haver-hi una agenda en positiu seriosa. La taxa Tobin (per combatre l'especulació en els fluxes de capital), l'eliminació dels paradisos fiscals, la cancel·lació del deute extern del Tercer Món, totes aquestes són propostes útils; però cap d'elles és suficient per canviar l'estructura fonamental del sistema-món.

El que les forces de Porto Alegre han d'afrontar més clarament és: (1) analitzar on va, estructuralment, l'economia-món capitalista, i quines són les seves debilitats inherents; i (2), començar a delinear un ordre mundial alternatiu. En cert sentit, l'esquerra mundial es troba de nou en semblants circumstàncies a la de mitjans del segle XIX, amb una avantatge, i és l'experiència i la consciència dels errors comesos en els últims 150 anys; així doncs un altre món és possible, per més que no estigui en absolut assegurat.

Immanuel Wallerstein (1 de febrer de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).